Crònica Barnabrava Xtrem Trail 2014 – Edició 0

logo_def_final

Èpica – La Barnabrava Xtrem Trail 2014 passarà a la història com la primera vegada que es planteja anar de Barcelona a la Costa Brava creuant les tres serralades que les separen. Però sobretot passarà a la història per ser un Ultra plantejat per fer d’una tirada i que va necessitar dues etapes, per passar de la calor més forta de dia a la pluja i a la gèlida nit, per que es va haver de finalitzar precipitadament però tot i això es va aconseguir l’objectiu i per que, per sobre de tot, es va complir un somni.

 

Dissabte 26 – 10:55

Fa una hora que la Laura, responsable de l’assistència durant la primera meitat de la cursa, en Lluís, experimentat Ultra i en Dani, novell en les llargues distàncies, s’han trobat al centre comercial de la Maquinista per fer un bon esmorzar i agafar energies pel que els vindrà: 90km i 7000m de desnivell acumulat.

Sortim direcció Santa Coloma per anar a buscar el més aviat possible la muntanya que, en aquest cas serà el Parc Natural de la Serralada de Marina, territori d’entrenament de centenars de corredors de muntanya i ciclistes.

Donat que es tracta de l’edició 0, anem amb el mínim d’infraestructura i sense senyalització al camí. Per tant, anem resseguint amb el GPS el track que durant prop de 3 anys s’ha anat construint durant les jornades d’entrenament. Metre a metre. Lògicament, aquesta es una de les variables d’incertesa que anem comentant d’inici, ja que en 3 anys els camins poden haver sofert modificacions i, a més, durant 90 km de camins i corriols hi ha moltes possibilitats de despistar-nos. Veurem que passa…

Dissabte 26 – 12:40

Arribem al primer avituallament, al coll de Montalegre a tocar de la Conreria, on la Laura ens espera amb menjar i begudes i tot el que hem previst que necessitaríem durant la cursa. Portem 12,5km i ja tenim al sac la primera pujada forta que anava de Santa Coloma a la Coscollada (444m). El ritme es bo i estem força frescos. De totes formes hem començat a patir les primeres onades de calor durant un ascens per pista de muntanya ample i sense una ombra on poder refrescar-se. Patirem…

Dissabte 26 – 14:00

Fa una estona que hem passat l’urbanització d’Alella Park i les pintoresques vinyes de les seves contrades. Una bonica estampa acompanyada del mar al fons, però que no evita pensar en la tremenda calor que estem suportant, de fet, en varies ocasions haguéssim desitjat fer una escapadeta i banyar-nos-hi. Però la nostra platja era la de Blanes i encara ens quedaven molts quilometres per endavant.

Ara estem al restaurant de Can Gurgui Gros on no es fa necessària l’assistència ja que podem asseure’ns a taula i gaudir d’un bon plat de macarrons, un grapat d’hidrats de carboni que necessitarem més endavant. Mentre dinem ens n’adonem que en Dani està perdent sang per algun lloc, ja que al terra hi ha una petita taca d’un líquid vermell. Salta l’alarma!! Una revisió exhaustiva descarta cap ferida i concloem que no déu ser nostre. Més tard, a punt de marxar, descobrim que en Lluís també te, sota la cadira, unes quantes gotes més. Torna l’alarma!! I si el que està ferit és en Lluís? De nou una revisió i res! Neguitosos ens preparem per seguir la marxa quant un els cambrers del restaurant ens desvetlla el misteri, les rajoles del terra es posen vermelles amb el contacte de l’aigua, per tant, el que creiem que era sang, en realitat era aigua. Estàvem al quilòmetre 21,5 i no podíem permetre’ns el seguir endavant si algú estigues ferit. Amb rialles, seguim, poc a poc perquè la digestió és més complicada en moviment.

Dissabte 26 – 17:00

L’únic lloc pel que es pot creuar l’espantosa C-60 (autovia Mataró-Granollers) sense haver de baixar fins quasi a nivell de mar és per l’abandonat Coll de Parpers, lloc on encara s’hi troba un monument als que van perdre la vida durant la Guerra Civil i on hi ha una antiga gasolinera que també va perdre la vida amb la construcció de l’autovia.

Arribem al Coll de Parpers i per tant al quilòmetre 34 de la Barnabrava. Allà ens espera la Laura per recarregar piles i poder seguir. No ha estat un tram fàcil ja que hem hagut de remuntar  alguns centenars de metres sota un sol extenuant i, a més, hi ha hagut alguna zona on la navegació ha estat una mica confusa amb un resultat de 500 metres extres.

De camí ens creuem amb una cursa d’orientació i resistència en modalitat Rogaine. Pel que veiem te bona pinta, així que anotem aquestes curses a la llista de coses a fer abans de…

Dissabte 26 – 18:30

Tram ràpid, amb desnivells suaus ens porten en poca estona al quilòmetre 44, Coll de Bordoi i inici del Parc Natural del Montnegre-Corredor. Darrera deixem el Parc Natural de la Serralada Litoral que portàvem trepitjant unes 5 hores.

Estem al penúltim avituallament assistit i ens el prenem amb calma. Davant nostre, comença el tram més bonic de la Barnabrava i això ens dona una bona dosi de moral. Som-hi!

 

Dissabte 26 – 21:00

13 son els quilòmetres recorreguts des de la darrera vegada que vam trobar-nos a la Laura. Entremig hem creuat el Santuari del Corredor, el segon punt més alt amb 643m. Passant per ell sembla que no tots ens n’adonem de la curiositat del nom per un corredor (ho pilles?).

Arribem mentre el sol va caient i després d’una llarga tirada amb força desnivell acumulat. Aquí la cosa comença a posar-se seria, es l’últim avituallament, o com en Lluís va anomenar-los, l’últim Punt de Vida. Un nom així encara li dona més èpica!

En Dani començava amb els seu típics dolors de panxa que li fan baixar molt el nivell en els trams finals. Per la seva banda en Lluís, suposadament, anava bé perquè no es queixava.

Sopem pasta, ens canviem i ens fem una pregunta que marcaria l’esdevenir de la Barnabrava:

  • Plourà?

  • No, si es veuen, fins i tot, les estrelles – vam contestar tots a la vegada

Aquesta resposta va ser més important del que semblava, ja que des d’aquest punt començava l’autèntica autosuficiència. 40km per endavant i l’únic que teníem era una bossa de líquids i menjar que en Dani havia amagat a 20km del final. Però això no va ser la nostra gran preocupació…

Dissabte 26 – 23:45

Turó Gros (773m.), punt més alt i inhòspit de la Barnabrava i tram amb més desnivell positiu (+400m.). Portem 66 Km des de Barcelona i 12 hores i 50 minuts. Ja fa una estona que ha començat a ploure i cada cop va a més. La temperatura esta començant a baixar en picat i tenim la roba completament calada.

La decisió de deixar l’equp de pluja al l’ultim Punt de Vida se’ns ha girat en contra i ara, pels nostres caps começa a creixer una incertesa que sota la solana del matí samblava impossible. Tenim clar que en algún moment haurem de prendre una decisió, valenta.

Diumenge 27 – 00:30

Ens trobem aixuplugats dintre d’un Forn de Calç prop de l’Ermita d’Hortsavinyà. Hem intentat aixuplugar-nos a Can Benet, lloc on teniem amagt els líquids i una mica de menjar, però no hi ha hagut sort. Hem trotat fins a l’Ermita i res, i hem anat a Can Pica i tampoc hi ha hagut sort. L’unic que hem trobat es aquest històric forn de calç.

Estem congelats i molls. Mentre en Lluís intenta fer combinacions amb la roba que porta per aconseguir una mica de calor, en Dani revisa el GPS per trobar una via d’escapatoria a la civilització. Esta clar, que hem decidit abandonar. Dura decisió al quilòmetre 72 i a 22 del nostre objectiu. Però l’unica forma de poder arribar a Blanes seria trotar sense parar per no perdre temperatura i a aquestes altures sembla quelcom impossible.

Decidim tirar avall en direcció Sant Cebrià de Vallalta i amb l’esperança de trobar algún lloc urbanitzat i un bar per poder calentar-nos.

Diumenge 27 – 2:30

El camí triat no ha estat el més curt i, a més, ens ha portat fins a la desangelada urbanització de Castellar d’Indies, lloc on sembla impossible que puguem trobar un Bar. Portem ja 8km d’escapada sota pluja intermitent i provant de còrrer per no perdre temperatura. Estem esgotats.

Passant per la coberta d’un parking privat, decidim saltar la balla i aixuplugar-nos allà. El millor, avisar un Taxi i per això la Laura ens proporciona un contacte de Calella.

Menció especial pel taxista que tot i explicar-li que estem congelats, molls i que l’unica vía d’escapament es que ens vingui a buscar, decideix trucar-nos 5 minuts després d’acordar que ve a rescatar-nos per dir-nos que tenía una millor “carrera” i que no podría venir. Moltissimes gracies! Sort que ens va oferir una alternativa que en 10 minuts ja era amb nosaltres.

  • Como se os ocurre salir de excursión de noche? – va dir el taxista.

  • No, no. Hemos salido esta mañana de Barcelona

Imagineu-vos la cara del taxista…

Aquí s’acaba la primera etapa de l’aventura, però… dos dies després un What’s up d’en Lluís a en Dani, deia:

  • Quant quedem per acabar la Barnabrava?

Divendres 9 – 17:00

Estem al quilometre 70 (Can Benet Vives) de la Barnabrava on hi hem pujat en cotxe amb l’objectiu d’acabar el repte allà on la pluja ens va fer abandonar.

Aparentment, queden uns 20 quilòmetres de baixada fins a Blanes, però ni eren 20, sino 23, ni eren tots de baixada. Aquest fet i una mala gestió alimentícia d’en Dani va retrassar una mica el l’arribada a Blanes.

Al pas per Palafolls ens apropava a tocar del nostre objectiu, i mentre en Dani patía (i aprenia) per arribar a destí, en Lluís aprofitava per capturar unes magnífiques imatges que es convertiríen amb el video de la Barnabrava.

Divendres 9 – 19:50

Arribem a la Blanes i així aconseguim unir definitivament Barcelona i la Costa Brava. Ascendim a la Palomera amb l’ilusió d’haver fet els deures, però amb un regust amarg de no haver pogut completar la Barnabrava Xtrem Trail d’una tirada.

Que hi farem, no? ara no ens quedarà més remei que tornar-la a fer… una bona excusa per fer allò que més ens agrada i obrir noves propostes:

  • Barnabrava Xtrem Travessa?

  • Santuari del Corredor – Ultramorts?

Agraiments:

  • A la Laura per fer d’assitència i estar allà sempre que era necessari. I també pels 3 anys en els que ha estat sentint el nom de Barnbrava i totes aquelles coses que li explicava i que només els ultres comprenem (som uns pesats…).
  • Al Lluís per creure des del primer moment amb el projecte i provocar que poguèssim cumplir el repte.
  • A tots els Ultres del CAM Parets per l’interès que han mostrat tot aquest temps. Llàstima que finalment no hagueu pogut ser pertíceps de l’aventura però tranquils que n’hi haurà més.
  • Al CAM Parets perque, sempre és un honor organitzar activitats en nom seu.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s